La solitud

La solitud s’escampa, com una taca negra, sobre cada cop més i més gent. El mitjans d’entreteniment estoven el cervell, amb la seva galeria de personatges estrafolaris; els mitjans de comunicació desinformen, amb les seves agències que compren o fabriquen successos, xafarderies de famosos, o que fan publicitat encoberta, sense molestar-s’hi gaire en contrastar aquestes suposades informacions.

Hem après a sentir-nos responsables dels nostres èxits i fracassos, encara que sovint estiguin condicionats a les decisions econòmiques i polítiques d’una elit no gaire receptiva ni molt menys transparent. La inseguretat augmenta en societats cada cop més desiguals; la pobresa s’escampa arreu del món i desembarca, per fi –tal com durant dècades els immigrants que ara fan tanta nosa- a les ribes dels països rics, on les seves classes mitges s’enfonsen irremissiblement.

L’estrès, la por, ofusquen i aïllen els integrants d’una població que ha estat llargament sotmesa a una violència callada i silenciosa, però no per això menys palesa. L’atur, acceptat com una condició inherent a les nostres societats, es converteix en un malson, un monstre feroç, l’alè del qual sentim constantment al clatell, sobretot quan escoltem a la ràdio, quan llegim als diaris, les últimes mesures decretades pel govern, la pressió dels mercats sobre la nostra economia, la pujada de l’euríbor.

És l’anomenada modernitat líquida, una societat condicionada per la por i l’aïllament dels seus individus, els quals han estat educats en el si de la “meritocràcia”, en la creença que poden negociar directament les seves condicions laborals amb els representants dels estaments superiors, que, dit sigui de pas, actuen sense cap mena de regulació ni d’escrúpols, malgrat els seus desgavells, els quals –per acabar-ho d’adobar- els fan pagar a les classes més desfavorides.

Solitud. Als cartells electorals, que pengen dels fanals -com fruits madurs- en temps d’eleccions; als camps de futbol, entre el soroll i l’alè a cervesa dels aficionats; al silenci amenaçador de l'oficina el dilluns al matí; als perillosos últims dies d’estiueig de la família; als castellers horitzontals dels vagons de metro a les hores punta; als lavabos dels instituts, on les noies vomiten el que han menjat al descans: “ningú va dir que ser una princesa fos fàcil”; als seients dels parcs on es troben els aturats de llarga durada amb aquells que encara no ho han dit a la família; a les finestres dels edificis, on palpita sincopadament la llum dels hipnòtics raigs catòdics fins avançades hores de la nit. A l’obscura cambra on, puntualment, ressona el rellotge despertador, en complir el planeta, la seva oportuna rotació.

La solitud por José Icaria se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported.
Basada en una obra en joseicaria.blogspot.com.